Un any ha
passat, un any fa avui. No aniré pas al cementiri, mai ho he fet, allà ja no
queda res. No hi ha la persona que estimava, ja vas volar. No es queden els
mors entre la pols, la seva ànima no s’agafa pas a les cendres.
Havia pensat
en dur-te unes flors a l’església però, on les puc posar?
També havia
pensat en buscar-te un poema però, malgrat que jo no en sé, quines paraules
serien millor que les meves? Les més sinceres, les que surten del cor.
Podria agafar
el poema de l’Auden perquè també va haver un temps en que vas ser el meu nord,
el meu sud, el meu est, el meu oest: el meu dia de treball, el meu dia de
descans. Va haver un temps en que eres el raig de sol que entra per la finestra
i poses llum i escalfor al món tancat de la meva habitació.
Després...,
potser ara sí que saps, ja entens el que va passar després. El dolor i el
desengany, les contradiccions, el ara sí, potser més tard, quan em vingui bé.
El joc del tira i afluixa, les mirades desconcertades, el no entendre res. I el
cansament, maleït cansament, el saber que tot era inútil per més que em
rebel·lés.
El dolor de no
tornar-te a veure segueix. Tan sols l’he enfonsat dins del cor, dins la memòria
però no ha desaparegut i cada cop que treu el cap sento una mossegada dins meu
i corro a frenar els records perquè no pot ser que ja no et pugui recuperar, no
tornar-te a veure. I si no et puc trobar, no hi haurà consol.
Continuaré
entre el soroll, arrossegada pels temps que vivim els que quedem. Semblarà que
no ha passat res, que els morts desapareixen sense deixar rastre, que el
patiment s’esvaeix. Jo sempre sabré que no és veritat, només posem taps per no
sentir i seguim fent soroll per a no veure les ombres en la soledat.
Pel que fa a
les flors, les porto en el meu cor, amb totes les ganes de poder oferir-te-les.
Em queda aquell record del dia que vaig baixar a les Rambles de Barcelona per portar-te
unes com ofrena de reconciliació. Això no va quedar pendent; ens va faltar
saber-nos trobar. I ara, el dia ja s’ha acabat.
