A la negra nit, quan dormo

Ara que encara no s’han esvaït del tot les ombres de la nit, abans que m’arrosseguin els sorolls del dia i les paraules dels altres. Abans que caigui la cortina de l’oblit dels somnis de la foscor, vull obrir la meva ànima desassossegada i dir el que no ha de sentir ningú, ni tan sols el silenci.

Haig de parlar del que no es vol escoltar, del dolor i dels records que mai desapareixen. Que omplen la nit quan ningú els pot fer callar. Quan trobes una nena a qui se li trenca el cor perquè no és estimada i només és un mirall del passat. Quan recordes els somnis d’estar a un altre lloc, amb el vent que mou les fulles dels arbres mentre rius al costat d’una família que no ha existit. Quan hi ha uns fills que no has tingut ni tindràs mai i només els trobes en el món de la imaginació, ells són el fruit del desig frustrat.

És el món on et permets plorar, mentre dorms les llàgrimes lliscant per les galtes sense que cap mà les eixugui. Les trobes al despertar, mullat el coixí al teu costat. A la nit construeixes un dia de claror i de felicitat que ja ha passat. Trobes la germana que s’ha mort i que mai més veuràs. No hi ha ningú que et digui que no hi pensis, cap prohibició ni exhortació, ni consell ni consol. Que et diguin que et quedis amb lo bo i que cal anar endavant, el mantram quotidià. Quan desperti ja ho faré però no ara. I entre tanta foscor i tanta tristor és quan trobes la llibertat.